La primera trobada amb el Pedraforca

                                                      

Haig de dir que n’havia sentit a parlar, d’aquesta muntanya màgica i emblemàtica, però no  havia anat mai a veure-la. Tot i ser una enamorada de la natura, no he estat una afeccionada a l’alta muntanya i, amb les circumstàncies actuals, encara més impensable.

Tot ha estat per la proposta del Xavier, del seu afany per ensenyar-me la bellesa de la nostra terra, del saber com m’agrada gaudir de la natura, de com em quedo absorta per la meravella del que ens envolta. Em va dir que tot i no poder pujar, pel meu estat de salut, em portaria a un lloc on poder-lo veure a distància i captar el seu encís.

Vaig sortir de casa preparada per a aquesta aventura que iniciava, sense saber si les alçades m’ajudarien gaire a fer el trajecte. Les ganes podien més que jo,  poder veure llocs nous... La crida era evident.

L’anada fins a Berga va ser planera; la música, com sempre, ens acompanyava fent el trajecte agradable; els meus ulls miraven a tort i a dret, ho volien copsar tot: camins no trepitjats mai, com d’altres que he deixat enrere; els paisatges canviants, les olors peculiars... No hi vam fer parada, la vam veure passar, potser la faríem de tornada.

A partir de Berga i fins a arribar a Gósol la carretera era més de muntanya. Els revolts sinuosos jugaven a alterar el meu estómac no avesat. Tota jo estirada al cotxe guaitava per la finestra un cel imponent, d’un blau intens. Tan sols a la llunyania uns núvols treien el cap augurant una tarda de tempesta.

A mesura que pujàvem, el cansament em mostrava la seva cara, la manca d’oxigen per l’alçada em pressionava els pulmons, la respiració curta i entrebancada s’omplia de l’aire net i pur que entrava per les finestres obertes. Aquest aire m’acaronava, em reconfortava i, arraulida al seient, continuava l’anada cap aquest nou indret que m’esperava, on sabia amb certesa que la natura em mostraria una bellesa que encara no havia tastat.

La primera aturada ja em va embadalir: s’entreveia un Pedraforca encisador que em picava l’ullet perquè m’hi apropés més. Els peus a terra, tot i no poder caminar després de, per a mi, un llarg trajecte.  La verdor de l’entorn, la calma... Em burxaven l´ànima per continuar!

Venint d’un paisatge on el sol de l' estiu frisa per rostir els camps i els matolls, em venia de gust la verdor d’aquest paratge i la companyia de les flors amb els seus bonics colors. A mesura que ens apropàvem, el Pedraforca es veia més imponent, la llum del sol que el mirava li donava un toc lluminós i aquella sensació de petitesa, de no ser res davant tanta immensitat es feia palesa. La seva forca alçada cap al cel li donava un caire poderós. Algun núvol solitari suspès com si fos cotó fluix gosava passejar-hi la seva ombra fent-li pessigolles. Als núvols no els cal escalar per poder-lo culminar. Des d’on era, no divisava cap presència humana pujant la carena per fer el cim. Seguint el trajecte cap a Gósol, la vegetació es manifestava exultant i, el Pedraforca, tot i la grandària i singularitat, vist des d’una altra perspectiva, la forca perdia força suavitzant les formes.

Muntanya trepitjada, escalada, tocada de mans i peus... Tots els racons explorats li han fet perdre la seva intimitat. A mi no em calia pujar-la per sentir la seva presència. La notava i em sentia corpresa per ella i per l’entorn de calma i serenor, de respirar aires nets i purs, del contrast de colors. Sé que no la pujaré, que no està al meu abast físic, tampoc és el meu propòsit. Ser-hi ja ha estat un gran repte i una satisfacció personal a molts nivells.

(Montse)